Moldàvia-14. Gagaúsia: Comrat

Avui anem cap al sud, cap a la regió autònoma de Gagaúsia. 

Aquest mapa l’he trobat en una publicació del European Centre for Minority Issues: https://www.ecmi.de/infochannel/detail/gagauzias-response-to-russias-invasion-of-ukraine.

Comparat amb Catalunya, Moldàvia és un 5,4% més gran que Catalunya i té molta menys població, uns 2,6 milions d’habitants. Trobo curiós que un país petit tingui dues regions amb un status particular i que es volen separar: Transnístria, que va declarar la independència, i la regió autònoma de Gagaúsia. Transnístria ocupa un 12,3% de la superfície total de Moldàvia i té aproximadament un 18% de la població total de Moldàvia; Gagaúsia amb un 5,4% de la superfície de Moldàvia té al voltant del 6% de la població total.

Des de fa unes setmanes van apareixent noticies sobre aquesta regió autònoma, pro-russa; diuen que si Moldàvia passa formar part de Romania ells declararan la independència.

Els gagaüsos són una ètnia turquesa, amb la seva pròpia llengua, el gagaús, que és una llengua turquesa. Durant l’època otomana no els hi van posar les coses fàcils, ja que eren d’origen turc, però cristians ortodoxes. En els segles XVIII i XIX, formant part de Bessaràbia, que era part de l’imperi rus, se sentien segurs.

En l’època soviètica aquesta regió que havia sigut molt pobre, es va desenvolupar econòmica i culturalment. Això va portar al naixement del nacionalisme gagaús, en la dècada de 1980. En part va sorgir en contraposició al nacionalisme romanès que anava en augment, i a que a Moldàvia sorgia un cert moviment unionista.

Els gagaüsos van intentar  diversos cops ser autònoms o independents de Moldàvia. L’any 1990 van fer un referèndum per ser una república independent de la Unió Soviètica. Durant un breu interval de temps van ser gairebé independents. Al març del 1991 una gran majoria de gagaüsos va votar per continuar formant part de la Unió Soviètica, però quan a l’agost del mateix anys Moldàvia proclamava la independència, els diputats gagaüsos no s’hi van oposar.

A finals del 1994 s’aprovava per llei l’estatus especial de Gagaúsia, com la Unitat Territorial Autònoma de Gagagúsia. Segons aquesta llei, si Moldàvia perdia la seva sobirania, Gagaúsia tenia dret a l’autodeterminació. Pel que sembla, ja planava la por, entre la població d’aquesta zona, a la possible unió de Moldàvia amb Romania.

Amb aquesta llei es reconeixien tres llengües oficials: el moldau, el gagaús i el rus.

Llegeixo que la llei és massa ambigua i flexible, i ha dut a interpretacions divergents del text.

La capital de Gagaúsia és Comrat. Les mancances en el disseny de la llei i les actituds dels polítics de les duesparts, Chisinau i Comrat, han fet que la implementació de l’autonomia no sigui massa bona; els successius governs centrals no han fet masses esforços per millorar la participació i les habilitats lingüístiques de les minories nacionals. El resultat és que, en línies generals, Gagaúsia i la seva població no està prou integrada a Moldàvia; les autoritats moldaves no tenen gaire interès en els gagaüsos.

Quan hi ha campanyes electorals, els candidats de partits de centre i de dreta no acostumen a venir a aquesta regió autònoma, ja que consideren que no hi tenen res a fer, ja que són majoritàriament pro-russos i volten partits d’esquerra, comunistes o socialistes.

En la mateixa línia, el govern central és pro-Europeu, i estan intentant entrar a formar part de la Comunitat Econòmica Europea, en canvi a Gagaúsia prefereixen formar part de la Unió Econòmica Euroasiàtica.

Gagaúsia, degut a la seva història, i la trajectòria cultural i lingüística, tradicionalment s’ha decantat cap a la Federació Russa. Al llarg dels anys, hi ha hagut molta influència russa sobre els desenvolupaments socials, polítics i econòmics de la regió. 

El sentiment de pertinença de Gagaúsia al món rus comença amb les barreres lingüístiques reforçades pel sistema educatiu. Mentre que en les dades oficials del cens els gagaüsos sovint indiquen que la seva "llengua materna" és el gagaús, a la pràctica parlen predominantment rus. Un estudi de l’any 2020 mostrava que molta gent parlava la llengua materna en el cercle familiar, però amb els amics, companys i amb autoritats públiques parlaven el rus.

A diferència dels moldaus ètnics, que sovint són bilingües en romanès i rus, els gagaüsos sovint estudien principalment en rus i té un coneixement limitat o nul de romanès. Per això els joves gagaüsos tenen poques oportunitats d'estudiar o treballar a Chisinau, ja que allà l'ensenyament és majoritàriament en romanès. Els joves gagaüsos es queden estudiant a Comrat o be emigren cap a Tiraspol, a Transnístria, Odessa o a la Federació Russa. Hi ha acords educatius entre la Universitat de Comrat i les de Tiraspol les de Rússia.

La barrera lingüística reforça l’actitud pro-russa; tenen tendència a mirar TV i medis audiovisuals en rus. En una enquesta que es va fer a població de gagaúsia es va veure que un 73% de la gent d’ètnia gagaüsa es connectaven a medis en rus mentre que entre els d’ètnia moldava tan sols ho feia un 47%.

L’orientació de la regió cap a Rússia té una component econòmica; la regió, i
alguns dels seus polítics, es beneficien de certes exempcions als gravàmens d'importació russos a Moldàvia. De totes formes, tot i que ideològicament són pro-russos, en les relacions comercials són pragmàtics; aprofiten les oportunitats per l’exportació que va facilitar la Unió Europea, l’any 2014, i l’acord de lliure comerç amb Turquia, del 2016.

L’estat turco-cristià dels gagaüsos té els seus orígens el segle XIII i especialment el XIV, quan es va anomenar Dobrudja  o principat de Dobrydzha. El seu territori estava repartit entre l’actual Romania i Bulgària. A finals del segle XIV va ser conquerit pels turcs musulmans, però sembla que part de la població va continuar sent cristiana.

A partir del 1684 va començar el declivi de l’imperi otomà i els regnes cristians van formar la Santa Lliga. Van haver-hi algunes guerres russo-turques i austro-turques, el que va provocar l’èxode de diversos pobles dels Balcans cap a Rússia. Entre el 1750 i el 1846 molts gagaüsos  van marxar de la Península Balcànica cap a Rússia a través del Danubi; si ho tinc ben entès, entre 1801 i 1812 es van instal·lar al sud de Bessaràbia, en una zona molt fèrtil. Algunes de les poblacions on es van instal·lar i que nosaltres hem visitat van ser Comrat i Congaz.

L’any 1774 el principat de Moldàvia quedava sota la protecció de Rússia, i en el 1812 Bessaràbia era atribuïda a Rússia.

L’any 1856 el territori gagaús quedava sota l’administració de Bessaràbia. Però quan en el 1861 es va crear el regne de Romania, els nacionalistes romanesos reclamaven Bessaràbia, que se’lshi va atribuir en acabar la Primera Guerra Mundial.

Gagaúsia va gaudir d’una breu independència, 5 dies a l’hivern del 1906; va sorgir d’una revolta de pagesos que van proclamar la república de Comrat. Però la revolta va ser aturada pels soldats russos.

Entre el 1909-1910 alguns gagaüsos van emigrar cap a l’Àsia central, i en el 1925 un altre grup es va establir a Taixkent.

L’any 1937 va aparèixer el primer grup nacionalista gagaüs, Khalky Gagauze (Organització Popular Gagaüs).

Pel pacte entre nazis i soviètics, l’any 1940 Bessaràbia passava a formar part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia. A l’octubre del 1941 era envaïda pels romanesos i va passar a formar part de la província de Transnistria. En el 1944 Bessaràbia tornava altre cop a mans soviètiques; ara be el territori gagaús quedava dividit entre Moldàvia (el 80%) i Ucraïna (el 20%).

L’any 1957 gagaúsia va adaptar un nou alfabet per a la seva llengua; fins aquell moment feien servir l’alfabet grec. A partir del 1958 es va començar a emprar en l'ensenyament primari. Amb el pas del temps les protestes reclamant més presència de la llengua als mitjans de comunicació van anar en augment i l’any 1986 les autoritats soviètiques van permetre un cert augment en la presència de la llengua en els mitjans.

El 27 d’agost de 1989 es va organitzar una marxa contra la Llei de la Llengua Moldava, que proposava que l’única llengua oficial a Moldàvia fos el romanès.

He intentat recopilar una mica d’informació sobre aquesta regió, però reconec que no m’ha quedat massa ordenat, però m’ha servit per entendre una mica aquesta regió autònoma.  

Gagaúsia té bandera pròpia, diferent a la de Moldàvia. El símbol de Comrat, la capital, és un cavall. 

Comrat va adquirir l’estatus de ciutat en el 1952. Quan formava part de la RSS de Moldàvia la seva industria estava centrada en la producció de mantega, vi i catifes ornamentades amb motius moldaus. Gagaúsia era una regió principalment agrària i pobre.

A la tardor del 1989 el govern soviètic moldau es va oposar a establir una república autònoma Gagaúsia; és per això que va sorgir la declaració d’independència de la República Socialista Soviètica de Gagaúsia, a l’agost del 1990, amb seu aquí a Comrat. Les tropes soviètiques van contenir els enfrontaments violents entre combatents irregulars moldaus i gagaúsos. Les tensions van acabar amb la renúncia a declarar la independència a canvi de crear la unitat territorial autònoma de Gagaúsia, formant part de Moldàvia. Com que era una regió molt pobre no va tornar a intentar la independència, ja que depèn econòmicament de Chisinau.

Comrat forma part de la zona vitivinícola del sud de Moldàvia, on es produeixen principalment vins negres i vins dolços.

La producció d’aliments és la principal indústria de la ciutat; hi ha fàbriques de processat i envasat de productes alimentaris, i l’única fàbrica de Moldàvia de processat d’oli.

A la plaça on hi ha la seu del govern,  es pot veure una estàtua de Lenin.

De les notes que tinc del que ens van explicar, ja he comentat que la llengua gagaúsa és més propera al rus que al moldau, i per entendres moldaus i gagaüsos fan servir el rus. El mot gagaüs vol dir traïdor, traïdor a l’islam; ens van dir que l’origen dels gagaüsos eren soldats otomans, musulmans, que es van casar amb doners cristianes ortodoxes, d’aquí que se’ls anomenes traïdors a l’islam.

El territori de Bessaràbia corresponia aproximadament a l’actual Moldàvia. Durant l’imperi rus tenien avantatges, entre d’altres el fet de que no tenien que anar a la guerra. 

La catedral de Comrat és la catedral de Sant Joan Baptista, i és una deles atraccions turístiques de la ciutat.

No se sap segur quan es va fundar, hi ha discrepàncies, uns diuen que va ser en el 1820 i d’altres al 1840.

En l’època soviètica, va estar tancada, a l’igual que les altres esglésies, monestirs i catedrals de tot el país. L’any 1961 es va tornar a obrir, com a museu.

Es conserven les pintures murals, però els llibres religiosos els havien cremat dins de la mateixa catedral, mentre que les icones es van treure de l’església i es van cremar al forn de pa. Diuen que quan es feia el trasllat de les icones cap al forn, un va caure del camió que els transportava i algú que ho va veure la va recollir i la va guardar a casa seva fins a l’any 1988, quan la va tornar a la catedral.

Actualment està restaurada i s’han reprès les activitats religioses.

Moldàvia-13. El Vell Orhei: Butuceni

Després de visitar l’església anem baixant del promontori, passant pel costat de les cases; moltes d’elles estan en obres, en procés de restauració.

En l’època soviètica es volia que la gent anés a viure a les ciutats i per això no es van fer millores en aquests pobles. Si no estic confosa, tot el conjunt de cases del poble formen part del museu a l’aire lliure del Vell Orhei. Al poble hi ha dos museus, que no vam tenir temps de visitar. Només vam veure les cases, en l’estil tradicional dels pobles rurals.

Actualment Butuceni s’ha convertit en un destí de turisme rural, el millor del país. La història va començar l’any 2004 quan Anatol Botnaru va tenir la idea de que els turistes poguessin venir al poble, a les cases tradicionals de la seva infantesa. Anatol havia vist que a Romania que aquest tipus de negoci funcionava, i això el va inspirar per fer una cosa similar aquí; la seva idea però era que els visitants visquessin en un ambient diferent al dels hotels, més rústic, més familiar i domèstic, que permetés conèixer les antigues tradicions de Moldàvia.

Va començar a recollir antigues portes i marcs de finestres i les va restaurar. Van començar a refer les teulades de les antigues cases amb teules de fusta, que fabricaven ells mateixos.

Va comprar unes 17 cases del poble, on hi té unes 20 habitacions per llogar. La restauració de les cases l’ha fet ell i sovint els turistes l’hi ha donat idees per millorar-ho.

En l’article que he trobat en que entrevistaven a l’Anatol explicava que al començament d’aquesta aventura havia allotjat a un francès en una habitació confortable, amb les finestres aïllants, però el seu hoste l’hi va dir que preferia allotjar-se en una casa tradicional, encara que no tingués tantes comoditats.

Actualment segueix buscant pels pobles del voltant objectes antics que fa servir per decorar les cases d’hostes.

De la gent que ve aquí remarca que tant els locals com forasters sovint és gent amb un bon nivell cultural, uns volen reviure la forma de vida de la seva infantesa, d’altres percebre com era la vida al camp en el passat.

Després de visitar l’església anem baixant del promontori, passant pel costat de les cases; moltes d’elles estan en obres, en procés de restauració.

En l’època soviètica es volia que la gent anés a viure a les ciutats i per això no es van fer millores en aquests pobles. Si no estic confosa, tot el conjunt de cases del poble formen part del museu a l’aire lliure del Vell Orhei. Al poble hi ha dos museus, que no vam tenir temps de visitar. Només vam veure les cases, en l’estil tradicional dels pobles rurals.

Actualment Burtuceni s’ha convertit en un destí de turisme rural, el millor del país. La història va començar l’any 2004 quan Anatol Botnaru va tenir la idea de que els turistes poguessin venir al poble, a les cases tradicionals de la seva infantesa. Anatol havia vist que a Romania que aquest tipus de negoci funcionava, i això el va inspirar per fer una cosa similar aquí; la seva idea però era que els visitants visquessin en un ambient diferent al dels hotels, més rústic, més familiar i domèstic, que permetés conèixer les antigues tradicions de Moldàvia.

Va començar a recollir antigues portes i marcs de finestres i les va restaurar. Van començar a refer les teulades de les antigues cases amb teules de fusta, que fabricaven ells mateixos.

Va comprar unes 17 cases del poble, on hi té unes 20 habitacions per llogar. La restauració de les cases l’ha fet ell i sovint els turistes l’hi ha donat idees per millorar-ho.

En l’article que he trobat en que entrevistaven a l’Anatol explicava que al començament d’aquesta aventura havia allotjat a un francès en una habitació confortable, amb les finestres aïllants, però el seu hoste l’hi va dir que preferia allotjar-se en una casa tradicional, encara que no tingués tantes comoditats.

Actualment segueix buscant pels pobles del voltant objectes antics que fa servir per decorar les cases d’hostes.

De la gent que ve aquí remarca que tant els locals com forasters sovint és gent amb un bon nivell cultural, uns volen reviure la forma de vida de la seva infantesa, d’altres percebre com era la vida al camp en el passat.

Iurie Matei és un pintor i escenògraf moldau que va néixer prop de Chisinau, l’any 1968. Diuen que el seu estil recorda una mica el surrealisme de Salvador Dalí. He buscat una mica per internet per saber qui era i he vist algunes de les seves obres. Una que m’ha agradat molt és un díptic titulat Memòries d’infantesa, que va pintar l’any 2011. Té alguna obra en la que pinta alguna de les cases d’aquest poble.

Com a director tècnic del Teatre Nacional d'Òpera i Ballet “Maria Bieșu” va assistir algun cop al festival d’òpera. Suposo que la placa fa referència al DescOpera, ja que apareix l’artista pintant un cartell on es pot llegir Rigoletto de Giusseppe Verdi.

Vladimir Dragos és un baríton moldau, que va entrar a l’Opera Nacional de Chisinau en el 1976, i des llavors interpreta la majoria de papers principals de baríton del repertori de la companyia. I Friedrich Pfeiffer és el director d’orquestra de la Filharmònica de Viena que va tenir la idea de fer concerts d’òpera en aquest poble.

Hi ha molts pous per tot arreu; alguns estan dins del recinte privat d’una casa, però d’altres estan ubicats en espais públic.

 

 

Moldàvia- 12. El vell Orhei: Monestir de Peştera i Monestir de la Nativitat de la Verge

Després anem a visitar Orheiul Vechi (el vell o antic Orhei), que està a uns 60 Km al nord de Chisinau i és un dels atractius més rellevants del país.

El vell Orhei és un complex arquitectònic històric, que es troba a la vall del riu  Raut, un afluent dret del Dnièster, que forma tres meandres. En aquesta zona de meandres hi ha diversos promontoris, dos d’ells són el Peştera i el Butuceni.

El vell Orhei és una zona força extensa en la que s’han trobat restes arqueològiques de diferents períodes, i inclou tres poblats: Butuceni, Morovaia i Trebujeni. Nosaltres vam visitar tan sols una petita part, el promontori de Peştera i el poble de Butuceni.

Les excavacions arqueològiques que s’han fet en el promontori de Peştera indiquen que ja hi havia activitat humana en el paleolític tardà. En els vessants d’aquest promontori s’han trobat restes d’assentaments permanents de diferents períodes, un d’ells de l’edat del bronze (4500 - 4000 aC), uns altres de l’edat del ferro (1200 - 100 aC) i del període del 500 -1300 dC.

El que està més ben conservat són les restes trobades de dos assentaments urbans medievals  ubicats a la part superior del promontori de Peştera.

Pels volts de l’any 1241 els tàtar-mongols de l’Horda d’Or van conquerir l’assentament que hi havia aquí i van construir-hi una nova població, un assentament rural fortificat. El cap local de l’Horda d’Or sembla que va viure en aquesta nova ciutat que van construir, en l’estil típic d’Àsia Central.

L’any 1368 van haver d’abandonar la ciutat per la pressió dels exèrcits lituà i moldau. Però fins a aquell moment aquesta població era el centre polític, administratiu, econòmic, militar i religiós, més important de la regió.

D’aquesta època s’han trobat restes del sistema de fortificacions, algunes cases, un palau, una mesquita, un caravanserrall, un mausoleu, tres banys, i altres estructures.

El sistema de fortificacions estava fet amb fang i fusta, i barrava el pas a l’entrada natural a la ciutat. Hi havia també la ciutadella i el palau residencial del governador de la regió.

En la segona meitat del segle XIV, després de fer fora als tàtars-mongols, formava part del Principat de Moldàvia i va començar la transformació en una ciutat moldava. Els canvis més significatius es van produir en època del rei Esteve el Gran (1457-1504), quan es va reparar la fortalesa de pedra i es va adaptar per poder fer servir artilleria de foc i em sembla que es va convertir en residència militar.

Però des del segle XV els turcs, l’Imperi Otomà,  controlaven política i militarment la regió, i a mitjans del segle XVI  van demanar a les autoritats moldaves que enderroquessin les fortificacions.

Després de l’enderrocament de les fortificacions la ciutat va entrar en decadència i es va convertir en un assentament rural. En el segle XVIIII els seus habitants es van traslladar a l’actual Trebujeni.

Les restes més antigues trobades al promontori Butuceni són de cultures dels V-IV mil·lenni aC. Prop de de l’església actual, s’han trobat restes d’assentaments del 900 - 800 aC, que aparentment corresponen a la cultura Tràcia Cozia-Saharna. Cap al 500 - 300 aC, els getes es van assentar aquí i van transformar tot el promontori en un assentament ben fortificat. En aquest període la fortalesa de Butuceni va ser una de les més importants de la regió. Va ser un dels assentaments fortificat més gran en el món dels getes d’aquella època.

A la carena del promontori de Butuceni hi havia el centre d'administració militar i política de la fortalesa geto-dàcia dels segles VII-II aC. Em sembla que els getes era com anomenaven els grecs als dacis, i eren una branca dels tracis.  Quan es va construir l’any 1904 l'església ortodoxa quedava alineada amb les restes de l’antiga fortalesa. La ciutadella tenia un mur de pedra. Va ser un important centre comercial dels antics geto-dacis, que facilitava l'intercanvi de mercaderies amb els grecs als rius Nistru i Raut.

El seu sistema de fortificació s’adaptava molt be al terreny, aprofitaven les característiques del promontori que servien de fortificació natural amb d’altres estructures construïdes. La protecció natural l’oferien els marges alts i verticals, i l'estretor del promontori. Van barrar o tallar l’accés al promontori amb diverses rases i muralles exteriors i interiors. Van cavar rases profundes a la roca i van construir les muralles de fusta, pedra i terra.

Un dels elements més destacats i ben conservats descoberts dins de la fortalesa de Butuceni és el santuari circular, que és el més antic d'aquest tipus al món dels getes. 

Aquest santuari és del segle IV-III aC, tenia una estructura circular, de 9 metres de diàmetre i la seva funció era d'observatori astronòmic i calendari. Hi havia un altar de pedra i 21 forats disposats en tres cercles consecutius amb 3, 6 i 12 cavitats. Això seria el calendari: el cercle interior representa setmanes grans de 10 dies cadascuna, el segon cercle representa setmanes petites, de 5 dies cadascuna, i el tercer cercle representa mesos de 30 dies cadascun.

Aquest promontori ha estat considerat, des de l’antiguitat i fins ara, un lloc sagrat, apropiat per practiques religioses.

Al peu del promontori, pel sud, hi ha l’actual població de Butuceni, on s’hi ha trobat també un assentament dels getes, dels segles V-III aC.

De la ciutat medieval s’han trobat restes de la mesquita i del caravanserrall que es van construir durant la dominació mongola, entre 1350-1365.

En aquesta mateixa època van començar a construir-se banys; s’han trobat tres banys urbans, construïts a mitjans del segle XIV. Els banys eren un element important de la infraestructura de la ciutat; tenien semblances amb els hammams i les termes romanes.

No tinc massa clar què correspon al promontori Butuceni i què al de Peştera; sigui en quin sigui, s’han trobat unes 200 coves excavades als cingles calcaris al llarg del riu Răut. Les coves més antigues són del segle XV.

En algunes de les coves s’hi feien cerimònies i rituals, d’altres servien de refugi als monjos, suposo que hi feien estades. En algunes de les coves s’han trobat evidències de que es feien servir com esglésies o llocs de culte. A les parets hi ha símbols i textos gravats, que corresponen als primers temps del període medieval.

L’església ortodoxa construïda en el 1904 està ubicada prop d’on hi havia el santuari dels getes i també propera a les esglésies rupestres medievals.

Deixem el cotxe a l’aparcament i comencem la visita pujant al promontori on hi ha l’església en una cova, suposo que és el promontori de Peştera.

Més enllà, continuant per la carena del mateix promontori hi ha una església més nova, , i continuant per la carena cap al fons s’arriba al monestir més modern, de la Nativitat.

He vist algunes fotografies en les que es veuen les parets d’aquests promontoris plenes de coves, el que no tinc clar si es poden visitar o no. Actualment, s'han identificat unes 20 coves, que servien de cel·les monàstiques; algunes tenen quatre o cinc nivells. Degut als terratrèmols em sembla que algunes d’elles tenen l’accés restringit als turistes.

Monestir de Peştera

Em sembla que peştera vol dir cova, per tant seria el monestir o església que es troba en una cova. El monjo que ens l’havia d’ensenyar tenia pressa per anar a dinar, i no semblava massa content de que hi haguéssim anat a aquella hora.

Quan vas per la carena et trobes una creu de pedra i un campanar. Des d’aquest punt baixes una mica i ja hi ha l’entrada a la cova.

Aquest lloc de culte a l’interior de la cova és del segle XIII. Va quedar abandonat en el segle XVIII i l’any 1996 hi van tornar alguns monjos. Les parets de la cova tenen icones i frescos pintats.

El mateix any 1996 es van reprendre les cerimònies religioses a l’església que es troba a l’extrem del promontori, que es va construir l’any 1905, i com la resta d’esglésies del país, va estar tancada durant l’època soviètica.

El conjunt rupestre format per un les cel·les monàstiques i l’església és del segle XV, i per sobre, a la cresta, en el segle XVII o XVIII s’hi va col·locar la creu de pedra i l’any 1820 el campanar.

A l'interior de la cova, l'església ortodoxa es troba a l'est de les cel·les. Està construïda sobre la base d'habitacions més antigues. Hi ha una sala central amb 12 habitacions-nínxols laterals. El complex monàstic va funcionar en diverses etapes entre els segles XV i XVI i després des d’inicis del segle XIX fins al 1816.

Entre 1816 i 1904 el monestir va ser l'església parroquial del poble de Butuceni i més tard només va funcionar durant les celebracions de Pasqua i Nadal. L’any  1946 van tancar l'església de Peştera i en el període soviètic es va fer servir com a magatzem col·lectiu per habitants de la zona.

Hi ha informacions que no tinc massa clar si corresponen a la cova o a l’església de la Nativitat de la verge Maria.

Enfront de l‘escala d’accés a l’interior del monestir de la cova hi un passadís i una porta per la que surts a l’exterior, al cantó on hi ha el riu. 

Monestir de la Nativitat de la Verge Maria

El monestir que es troba a dalt la carena, dedicat al Naixement de la Verge Maria, es va fundar en el segle XV i en aquell moment era una petita església de fusta. Es va anar desenvolupant i prosperant entre els segles XV i XVIII, però els terratrèmols van causar-hi molts danys.

El treball del monestir està molt relacionat amb el de Peștera, l’ermita de la cova. Va estar un temps en que no hi va haver vida monàstica a la regió. I cap a finals del segle XIX va revifar. L’any 1905 es va santificar aquest monestir i va tornar l’activitat religiosa.

Amb la instauració del règim soviètic tant aquest monestir com l’ermita de la cova van passar a formar part del museu a l’aire lliure. Les icones i llibres que hi havia van anar a parar a monestirs d’Ucraïna, i l’any 1968 es van treure les campanes. Les campanes que hi ha ara es van portar de Rússia, i s’hi ha tornat a fer cerimònies religioses des del 1998.